Tot et serà près

El llibre tot et serà pres és el que jo he triat per llegir, el va escriure en Pau Joan Hernàndez que va néixer el 27 de maig de 1967 a Barcelona. Amb els anys el seu nombre de lectors ha anat augmentant i a tingut molts premis i libres que no han parat de créixer. Aquest llibre va ser el seu primer llibre.

Un noi té una malaltia incurable i ell no ho sap, esta ingressat en un hospital i ha d'estar connectat a unes màquines per no morir. Els metges no li volien dir perquè ell voldria morir i llavors no li podrien trobar la cura a la malaltia. Però un dia el va a visitar un amic seu i els metges li van explicar la malaltia i ell va decidir que li diguessin. Un dia el seu amic i va dir i ell va demanar morir. El seu amic el va ajudar a marxar de l'hospital sense que ningú ho sàpigues. Va anar a la muntanya i es va trobar a una noia, a ell li agafaven petits atacs de la seva malaltia. El noi i la noia es van enamorar estaven amagats en un refugi, a la muntanya i un cop la policia els va estar buscant perquè el noi havia desaparegut, però no el van trobar. Fins que un dia li va agafar un atac i no es va recuperar i al final el noi mor als braços de la noia.

La descripció és fonamental, tant en l'aspecte físic com en la complexitat psicològica de cada un d'ells. Els dos personatges centrals, que s'anomenen entre ells noi i noia, són unes persones en evolució constant. El ritme és lent perquè tots els fets que passen, passen durant bastant de temps. L’argument és magnific, tot i que és molt trist les coses que passen.

És un llibre fantàstic, mai m'havia enganxat tant a un llibre com aquest, jo sincerament li recomano a tota aquella gent que li agradin els llibres d'amor i de tristor alhora, però el final m'ha deixat molt malament perquè acaba dient que es mor i ja està i em vaig quedar amb les ganes de saber que passaria amb la noia. Però de veritat que aquest llibre m'ha encantat.

Records que mai s'obliden.

Avui m’he despertat, i estic amb la Marta, estàvem parlant tranquil·lament escoltant musica tranquil·la i de sobte la Marta m’ha preguntat.
- Quina cosa recordes, el que per tu sigui més important que t’hagi passat fins ara?

I jo li he dit que un conflicte que vaig tenir amb la meva mare.
Un dia estava jo a Sant Esteve de Palautordera amb la Judit, Joan i Miquel i vam pensar de quedar-nos a sopar, llavors vaig trucar a la meva mare per dir-li, però no m’agafava el telèfon i em va estranyar molt, vaig pensar que estaria a la dutxa o en un altre lloc i no em vaig preocupar gaire. Tornava a intentar trucar fins que va agafar el telèfon i jo la parlava però ella no em contestava, l’única paraula que em podia dir era:
- aah !

I jo molt espantada i angoixada em vaig posar a plorar, no tenia paraules, la Judit va cridar en Miquel i en Joan per dir-los que baixàvem a Santa Maria de Palautordera perquè la meva mare no estava bé.
Vaig baixar molt ben acompanyada però moltes llàgrimes queien dels meus ulls. Quan ja estava davant de la porta de casa, sentia molta por dins del meu cos, no volia pujar però ho havia de fer. Trucava a la porta i em va obrir en Paco, la primera cosa que vaig fer va ser abraçar molt fort a la meva mare però ben sabia jo que ella ja no era la mateixa, estava al sofà amb els ulls tancats , sense parla i el seu cor bategava molt ràpidament, massa. Sincerament em pensava que em quedaria sense mare.
Jo trucava en Diego per explicar-li, i li vaig explicar però ell no es va digna a venir i això em va posar encara molt més trista perquè em sentia sola i enfonsada.
La Judit va anar a cridar un policia mentre jo plorava, transmetia la meva ràbia al terra, m’esgarrapava i de tot.
Va arribar la policia i les ambulàncies, els policies m’intentaven calmar però era impossible. Jo parlava amb en Jordi per telèfon i li explicava tot el que m’estava passant, ell em va ajudar moltísim igual que la Judit.
A la fi es van emportar a la meva mare a l’hospital i jo també vaig anar amb en Paco.
Un cop estàvem a l’hospital ens van cridar perquè entréssim a veure-la. La vaig veure i em vaig sentir molt millor i les primeres paraules que em va dir va ser.
- Maria, t’estimo!

I a mi se’m queien llàgrimes molt dures.
Sort que al final no li va passar res i ara estic am ella a casa perquè sinó tot m’hagués canviat molt. Però a aquella persona a la qual trucava i no volia saber res, mai de la meva vida i perdonaré.
-Tot això mai, mai de la vida ho podré oblidar! Es la resposta que li he donat a la Marta.
Ara tinc molta por a que torni a passar i el que ella a de tenir clar és que sempre estaré a el seu costat.

La Violència !!

La violència és un terme general utilitzat per descriure una conducta humana agressiva, no amistosa, no pacifista, enemiga, que provoca dolor i sofriment. L'objecte de la violència poden ser persones, animals o coses, segons la definició. De vegades també s'usa el terme violència per descriure una conducta animal semblant a la humana. Per un altre, fa referència a l'ús (legal) de la força política, com el que posseeix la policia o l'exèrcit en la nostra societat.
Hi ha sis tipus de violència que són:
Verbal : insult, física: bufetades, cops de puny, sexual: fer que una persona faci una cosa sexual, la qual no vol fer, simbològica: un grup de persones contra un altre, domèstica: quan el comportament d'un conjutge és indentificable contra un altre conjutge i finalment la racista: quan la víctima és escollida d'una forma violènta per racials.

Jo estic en contra de la violència, perquè tot el món estaria més tranquil sabent que pot sortir un dia al carrer i que tornarà a casa bé i ara és tot el contrari: una persona pot sortir al carrer i no tornra casa o tornar en males condicions.

La Gioconda !

La Gioconda o Mona Lisa és un dels quadres més famosos del món. Apareix en multitud de llibres, revistes, diaris, i pel·lícules contínuament i és una de les obres que rep més visitants: més de 20.000 persones cada dia.

El seu autor fou Leonardo da Vinci, que va níxer el 15 d'Agost del 1425 en un petit poble d'Itàlia (Vinci) i va morir el 2 de Maig del 1519 a França. VA ser una del millors pintors i va ser un important humanista renaixentista. Va pintar la Gioconda des des 1503 fins al 1506.

Aquesta obra representa una dona que està en una cadira i té un paisatge de fons, també té un estrany somriure que no se sap si és un somriure o si és un somriure ple d'amargura i per això en un somriure molt misteriós.

La seva principal característica és el famós "sfumatto", que és una mena de boira produïda amb la tècnica del difuminat, com es pot veure en les seves mans i en els seus ulls també es pot destacar per el joc que fa amb la llum i l'ombra per donar la sensació de volum.

La Gioconda s'exhibeix en el Museu del Lovre de París, que es va inaugurar l'any 1793 i es un dels museus més importants del món, la pintura més misteriosa és: "La Gioconda".

La Gia

El silenci a la meva habitació !!

Són les cinc de la tarda i jo en aquest moment estic observant els sorolls que se senten a la meva habitació. Ara mateix estic sentint un muaks que li està fent el meu pare a la seva parella, ooh! que maco, seguidament guau guau és el meu gos que està jugant al pati amb la seva piloteta i ell corre com un llamp, ara sento pzzz d'una mosca que ronda per la meva habitació i a mi se m' està pujant la mosca al nas, a continuació sento el miau miau del pesat del gat de la meva veïna, ara el meu pare i la seva parella se'n van i sento el cloc cloc de les seves sabates, els meu veïns estan al carrer i tota l'estona sento bla bla bla.
Aquests són tots els sorolls que he sentit fa una estona dins de la meva habitació.

EMINENT SENYORA!

El meu nom és maria com la Maria Patinyo i prové d'origen hebreu, procedeix de " Maryan". Aquest nom significa "eminent senyora". A mi aquest nom m'agrada perquè a la meva família ve de tradició, és un nom molt maco, molt senzill i tradicional per tota Espanya, vas a qualsevol lloc d'Espanya i tothom coneix el nom de Maria.

Jo sóc alegre i riallera, sempre estic molt contenta, com els pallassos, i ric per qualsevol cosa que em diuen i també sé fer riure a les meves amigues. Una de les coses que no m'agrada del meu caràcter és que sóc molt nerviosa, com el tigre, i de vegades em diuen que sóc hiperactiva perquè no sé estar quieta ni callada ni un moment.


El meu cos m'agrada bastant, però no m'agrada molt de cintura cap avall, però de cintura cap a a dalt sí que m'agrada. En general, m'agrada el meu cos. Una de les coses millors és el meu nas, perquè tinc una piga que em queda molt bé, com el meu nas n'hi ha molts i per això és una de les coses que m'agraden més.