dilluns, 2 de juny del 2008

Tot et serà près

El llibre tot et serà pres és el que jo he triat per llegir, el va escriure en Pau Joan Hernàndez que va néixer el 27 de maig de 1967 a Barcelona. Amb els anys el seu nombre de lectors ha anat augmentant i a tingut molts premis i libres que no han parat de créixer. Aquest llibre va ser el seu primer llibre.

Un noi té una malaltia incurable i ell no ho sap, esta ingressat en un hospital i ha d'estar connectat a unes màquines per no morir. Els metges no li volien dir perquè ell voldria morir i llavors no li podrien trobar la cura a la malaltia. Però un dia el va a visitar un amic seu i els metges li van explicar la malaltia i ell va decidir que li diguessin. Un dia el seu amic i va dir i ell va demanar morir. El seu amic el va ajudar a marxar de l'hospital sense que ningú ho sàpigues. Va anar a la muntanya i es va trobar a una noia, a ell li agafaven petits atacs de la seva malaltia. El noi i la noia es van enamorar estaven amagats en un refugi, a la muntanya i un cop la policia els va estar buscant perquè el noi havia desaparegut, però no el van trobar. Fins que un dia li va agafar un atac i no es va recuperar i al final el noi mor als braços de la noia.

La descripció és fonamental, tant en l'aspecte físic com en la complexitat psicològica de cada un d'ells. Els dos personatges centrals, que s'anomenen entre ells noi i noia, són unes persones en evolució constant. El ritme és lent perquè tots els fets que passen, passen durant bastant de temps. L’argument és magnific, tot i que és molt trist les coses que passen.

És un llibre fantàstic, mai m'havia enganxat tant a un llibre com aquest, jo sincerament li recomano a tota aquella gent que li agradin els llibres d'amor i de tristor alhora, però el final m'ha deixat molt malament perquè acaba dient que es mor i ja està i em vaig quedar amb les ganes de saber que passaria amb la noia. Però de veritat que aquest llibre m'ha encantat.

diumenge, 1 de juny del 2008

Records que mai s'obliden.


Avui m’he despertat, i estic amb la Marta, estàvem parlant tranquil·lament escoltant musica tranquil·la i de sobte la Marta m’ha preguntat.
- Quina cosa recordes, el que per tu sigui més important que t’hagi passat fins ara?

I jo li he dit que un conflicte que vaig tenir amb la meva mare.
Un dia estava jo a Sant Esteve de Palautordera amb la Judit, Joan i Miquel i vam pensar de quedar-nos a sopar, llavors vaig trucar a la meva mare per dir-li, però no m’agafava el telèfon i em va estranyar molt, vaig pensar que estaria a la dutxa o en un altre lloc i no em vaig preocupar gaire. Tornava a intentar trucar fins que va agafar el telèfon i jo la parlava però ella no em contestava, l’única paraula que em podia dir era:
- aah !

I jo molt espantada i angoixada em vaig posar a plorar, no tenia paraules, la Judit va cridar en Miquel i en Joan per dir-los que baixàvem a Santa Maria de Palautordera perquè la meva mare no estava bé.
Vaig baixar molt ben acompanyada però moltes llàgrimes queien dels meus ulls. Quan ja estava davant de la porta de casa, sentia molta por dins del meu cos, no volia pujar però ho havia de fer. Trucava a la porta i em va obrir en Paco, la primera cosa que vaig fer va ser abraçar molt fort a la meva mare però ben sabia jo que ella ja no era la mateixa, estava al sofà amb els ulls tancats , sense parla i el seu cor bategava molt ràpidament, massa. Sincerament em pensava que em quedaria sense mare.
Jo trucava en Diego per explicar-li, i li vaig explicar però ell no es va digna a venir i això em va posar encara molt més trista perquè em sentia sola i enfonsada.
La Judit va anar a cridar un policia mentre jo plorava, transmetia la meva ràbia al terra, m’esgarrapava i de tot.
Va arribar la policia i les ambulàncies, els policies m’intentaven calmar però era impossible. Jo parlava amb en Jordi per telèfon i li explicava tot el que m’estava passant, ell em va ajudar moltísim igual que la Judit.
A la fi es van emportar a la meva mare a l’hospital i jo també vaig anar amb en Paco.
Un cop estàvem a l’hospital ens van cridar perquè entréssim a veure-la. La vaig veure i em vaig sentir molt millor i les primeres paraules que em va dir va ser.
- Maria, t’estimo!

I a mi se’m queien llàgrimes molt dures.
Sort que al final no li va passar res i ara estic am ella a casa perquè sinó tot m’hagués canviat molt. Però a aquella persona a la qual trucava i no volia saber res, mai de la meva vida i perdonaré.
-Tot això mai, mai de la vida ho podré oblidar! Es la resposta que li he donat a la Marta.
Ara tinc molta por a que torni a passar i el que ella a de tenir clar és que sempre estaré a el seu costat.