Records que mai s'obliden.

Avui m’he despertat, i estic amb la Marta, estàvem parlant tranquil·lament escoltant musica tranquil·la i de sobte la Marta m’ha preguntat.
- Quina cosa recordes, el que per tu sigui més important que t’hagi passat fins ara?

I jo li he dit que un conflicte que vaig tenir amb la meva mare.
Un dia estava jo a Sant Esteve de Palautordera amb la Judit, Joan i Miquel i vam pensar de quedar-nos a sopar, llavors vaig trucar a la meva mare per dir-li, però no m’agafava el telèfon i em va estranyar molt, vaig pensar que estaria a la dutxa o en un altre lloc i no em vaig preocupar gaire. Tornava a intentar trucar fins que va agafar el telèfon i jo la parlava però ella no em contestava, l’única paraula que em podia dir era:
- aah !

I jo molt espantada i angoixada em vaig posar a plorar, no tenia paraules, la Judit va cridar en Miquel i en Joan per dir-los que baixàvem a Santa Maria de Palautordera perquè la meva mare no estava bé.
Vaig baixar molt ben acompanyada però moltes llàgrimes queien dels meus ulls. Quan ja estava davant de la porta de casa, sentia molta por dins del meu cos, no volia pujar però ho havia de fer. Trucava a la porta i em va obrir en Paco, la primera cosa que vaig fer va ser abraçar molt fort a la meva mare però ben sabia jo que ella ja no era la mateixa, estava al sofà amb els ulls tancats , sense parla i el seu cor bategava molt ràpidament, massa. Sincerament em pensava que em quedaria sense mare.
Jo trucava en Diego per explicar-li, i li vaig explicar però ell no es va digna a venir i això em va posar encara molt més trista perquè em sentia sola i enfonsada.
La Judit va anar a cridar un policia mentre jo plorava, transmetia la meva ràbia al terra, m’esgarrapava i de tot.
Va arribar la policia i les ambulàncies, els policies m’intentaven calmar però era impossible. Jo parlava amb en Jordi per telèfon i li explicava tot el que m’estava passant, ell em va ajudar moltísim igual que la Judit.
A la fi es van emportar a la meva mare a l’hospital i jo també vaig anar amb en Paco.
Un cop estàvem a l’hospital ens van cridar perquè entréssim a veure-la. La vaig veure i em vaig sentir molt millor i les primeres paraules que em va dir va ser.
- Maria, t’estimo!

I a mi se’m queien llàgrimes molt dures.
Sort que al final no li va passar res i ara estic am ella a casa perquè sinó tot m’hagués canviat molt. Però a aquella persona a la qual trucava i no volia saber res, mai de la meva vida i perdonaré.
-Tot això mai, mai de la vida ho podré oblidar! Es la resposta que li he donat a la Marta.
Ara tinc molta por a que torni a passar i el que ella a de tenir clar és que sempre estaré a el seu costat.